Mediação cultural no Brasil: (co)implicações com a educação em museus de arte e centros culturais

Abstract

Com um viés genealógico, esta pesquisa investiga os múltiplos sentidos e motivações para a assimilação da noção de mediação cultural nos museus de arte e centros culturais do Brasil. Metodologicamente inspirada nas noções de arquivo e de cartografia, a pesquisa estruturou-se a partir de um arquivo de artigos publicados na área, de entrevistas com pesquisadoras do tema e da leituras de autoras do Brasil, como Paulo Freire, Ana Mae Barbosa, Mirian Celeste Martins, Rejane Coutinho, Cayo Honorato e Monica Hoff, e de outros países, como Elisabeth Caillet, Marie Christine-Bordeaux, Carmen Mörsch, entre outras. Tendo em vista também a conceituação de mediação em outros campos do saber (psicologia, antropologia, comunicação e estudos culturais) e na matriz francesa – que aparecem transversalmente no contexto brasileiro –, a pesquisa se concentra na relação entre mediação e educação: ora a mediação aparece como signo da defesa de um campo autônomo, de uma abordagem dialógica que leve em conta o saber do outro e da inserção de um componente crítico na prática educativa; ora ela se vincula às discussões e experimentações do contexto da virada educacional da arte e da curadoria, como as reivindicação de outros formatos e propósitos para a relação entre instituições de cultura e públicos – o que contribuiu para ampliar os limites do que se entendia por educação em museus de arte e centros culturais.

Amb un biaix genealògic, aquesta recerca investiga els múltiples sentits i motivacions per a l’assimilació de la noció de mediació cultural als museus d’art i centres culturals del Brasil. Metodològicament inspirada en les nocions d’arxiu i de cartografia, la investigació s’ha estructurat a partir d’un arxiu d’articles de l’àrea, d’entrevistes amb investigadores del tema i de les lectures d’autores del Brasil, com ara Paulo Freire, Ana Mae Barbosa, Mirian Celeste Martins, Rejane Coutinho, Cayo Honorato i Monica Hoff, i d’altres països, com Elisabeth Caillet, Marie-Christine Bordeaux, Carmen Mörsch, entre d’altres. Tenint també en compte la conceptualització de la mediació en altres camps del saber (psicologia, antropologia, comunicació i estudis culturals) i en la matriu francesa – que apareixen transversalment en el context brasiler –, la recerca se centra en la relació entre mediació i educació: de vegades, la mediació apareix com a signe de la defensa d’un camp autònom, d’un enfocament dialògic que tingui en compte el saber de l’altre i la inserció d’un component crític en la pràctica educativa; d’altres vegades, es vincula a les discussions i experimentacions del context del giro educativo de l’art i la curadoria, com a reivindicació d’altres formats i propòsits per a la relació entre institucions de cultura i públics – que va contribuir per ampliar els límits del que s’entenia per educació en museus d’art i centres culturals.